Avui fa 100 anys del decret publicat pel govern espanyol que fixava com a màxima la jornada laboral de 8 hores i reconeixia els sindicats amb capacitat per a la negociació. Aquesta mesura, la més important del segle passat pel que fa als drets de les persones treballadores i la lluita de classes, anava precedida d’una vaga que va durar 44 dies, va provocar la paralització total de la ciutat de Barcelona i del 70% del territori català i va suposar la detenció de fins a 3.000 persones treballadores i l’assassinat de sindicalistes. La tensió als carrers va ser màxima, arribant a declarar-se l’estat de guerra, i produint-se la sortida de les tropes de les casernes i l’ocupació dels principals carrers de Barcelona.
L’origen de la vaga
El detonant de l’anomenada “Vaga de la Canadenca” es va produir a finals del mes de gener de 1919 a la principal empresa productora de l’electricitat de Catalunya, Riegos y Fuerzas del Ebro SA (l’anterior a FECSA), coneguda com “La Canadenca”, quan l’empresa va canviar les condicions de treball del personal de facturació, que suposava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (el seu líder era Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”). Davant d’això, l’empresa va reaccionar acomiadant 8 dels treballadors afectats. La resposta de la resta del personal de facturació als acomiadaments fou una declaració de vaga de braços caiguts el 5 de febrer, amb la rèplica per part de l’empresa de l’acomiadament de 140 persones treballadores més.
Com a resultat, la protesta local que havia començat a La Canadenca acabaria convertint-se en una vaga general que paralitzaria una bona part de Catalunya i tota Barcelona, que a més quedaria sense transport: s’hi van afegir els treballadors dels trens i dels tramvies, i els de les empreses de l’aigua, el gas i l’electricitat i també els de les empreses del sector tèxtil.
Durant aquest 44 dies de vaga, dues dates van ser claus per a desencallar la situació: el 15 de març, i durant dos dies després, es reunien els representants dels treballadors i els propietaris de La Canadenca. El 21 de març, tenint al capdavant a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, es va celebrar un històric míting a la plaça de les Arenes per a acceptar l’acord i tornar a la feina. El suport va ser unànime.
Finalment, 3 d’abril el govern espanyol, tenint al capdavant com a president a Álvaro Figueroa i Torres (el “comte de Romanones”), publicava el decret que deixava en vuit hores la jornada laboral i reconeixia la capacitat de negociació dels sindicats, a més de la readmissió dels acomiadats i l’alliberament de quasi tots els presos. El 17 d’abril s’arribava a un acord que incloïa els següents punts: llibertat per als treballadors empresonats, readmissió dels vaguistes sense represàlies, pagament de la meitat de dies que havia durat la vaga i aplicació de la jornada de vuit hores.