La desorganització horària a Catalunya és el resultat de la superposició dels vells horaris fabrils, alterats per les transformacions patides pel model de creixement econòmic durant els anys del “desarrollismo” franquista i pel més recent impacte de les demandes pròpies dels anys de creixement del sector dels serveis. Cal afegir-hi, també, la persistència d’una cultura presencialista en el treball i la poca flexibilitat pactada dels models laborals.  

Aquesta situació deriva en seriosos obstacles per a la competitivitat i la producció empresarial; en l’augment de riscos psicosocials per als treballadors; en la persistència de la desigualtat per sexes en les condicions de treball; en problemes de salut derivats de la manca de descans en adults i infants; en baixos rendiments educatius; en la manca de temps familiar i personal per al lleure, la cultura o l’activisme social, i en una disminució del benestar de la societat en general. Al llarg dels darrers anys s’ha aprofundit en la recerca sobre els efectes de la desorganització horària, i els estudis de què disposem mostren que es fa del tot necessari i urgent desfer-se de la rèmora que representa la rigidesa horària actual, incapaç de fer front a la complexitat del moment present.  

A gairebé tota Europa l’horari laboral és de vuit o nou del matí a cinc o sis de la tarda, parant un màxim d’una hora per dinar a meitat de la jornada. A Catalunya, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar –en l’àmbit escolar poden ser tres–, i que la jornada laboral s’allargui fins a les set o les vuit del vespre o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca que el sopar es faci a partir de les nou en el millor dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el gaudi de la cultura i, per descomptat, entorpeix el funcionament de les organitzacions. A més, l’hora punta televisiva s’acomoda a aquests horaris, fet que afecta negativament les hores de son. En definitiva, entren en col·lisió el temps productiu, el temps de lliure disposició personal i el temps de descans.  

Aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a la Catalunya del Nord, Portugal, el Marroc, la Provença, Itàlia o Grècia tenen uns horaris molt més adequats per fer compatibles aquests diferents àmbits. Així mateix, a Europa fa algunes dècades que va començar la substitució dels horaris nascuts amb l’era industrial per uns altres d’adaptats i més flexibles a les exigències de més igualtat, de productivitat més racional i de participació de la ciutadania. Els diversos estudis de la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (Eurofound) amb dades d’Eurostat mostren que s’està avançant pel bon camí, tot i que hi ha diferències entre estats segons els models adoptats i amb relació a la seva idiosincràsia particular. Al nostre país, en canvi, el debat tot just s’ha iniciat fa pocs anys i fins ara no s’ha pres consciència de manera més àmplia -i en un context de crisi- que cal trobar fórmules d’optimització dels recursos escassos i que cal proposar estils de vida no determinats exclusivament per una mal entesa compulsió productivista i consumista. 

Davant d’aquesta situació, el que caldria aconseguir és una ordenació horària bàsica a partir de la qual fos possible la flexibilitat pactada individualitzada segons les necessitats i decisions particulars. Es tractaria de partir d’un horari adequat a les exigències fonamentals d’una millor salut pública i benestar social, que afavorís la racionalitat organitzativa de l’activitat econòmica i alhora incrementés tant com fos possible el temps de lliure disposició personal. Al capdavall, és a través d’una millor estructura horària que es pot donar resposta a la major complexitat de la societat actual i futura, que es pot incidir en el benestar col·lectiu i que es poden combatre les antigues i noves formes de desigualtat. L’èxit d’aquesta Reforma Horària, però, depèn de tots els agents que, d’una manera o altra, tenen responsabilitats en l’organització dels temps socials. I és per aquesta voluntat d’implicació de tots els agents que s’arriba a la signatura del Pacte per a la Reforma Horària.